Des de bell antuvi, i això no és massa habitual, tot sigui dit, hem guardat les nostres anyades al celler. En primer terme per tenir memòria, per aprendre de la nostra feina. El temps i la memòria són termes relatius i subjectius, ja se sap i el vi amb les seves anyades corresponents és un notari precís de la nostra trajectòria, del temps que va fer, de qui érem llavors i qui som ara. S’ha guardat vi també per la convicció, en forma de desig en primera instància que estàvem fent bona feina i que els vins ens envellirien en personalitat i complexitat. Un reivindicar-se a si mateix, vaja, i definitivament també, una necessària valorització de zona. Sempre ens han agradat els vins amb temps, on ja no es parla de varietats. Hi posem el nas i els degustem. I ja no diem Xarel·lo o Sumoll. Diem Penedès, aquest tros de terra nostra que tant ens estimem i l’únic lloc possible on cultivar la terra i elaborar-hi el nostre vi.